El crit del llimac

Fa molt temps (anys 20-30 del segle XX), no existia el Polònia, però sí que ja hi havia polítics dolents i ganes de riure. A la Barcelona d’aquells anys, el polític amb més potencial humorístic era Joan Pich i Pon, un home d’orígens humils que esdevingué ric i polític. Fou l’autèntic precursor del Joan Clos. Com ell, també fou alcalde de Barcelona (l’any 1935) i es féu molt popular per les seves pífies a l’hora de parlar. Tan popular, que les seves anècdotes relacionades amb els seus errors i les seves bestieses verbals generaren una concepte nou: les piquiponades.

La gent s’ho passava tan bé comentant les aventures d’en Pich i Pon que les revistes satíriques com El Be Negre (el Polònia de l’època) pagaven a qui pugués aportar una nova anècdota del personatge.

Durant la seva vida política, el Pich i Pon digué bestieses com aquestes:

- A la cerimònia d’entrega del Palau de Pedralbes al rei d’Espanya, en Pich s’adreçà a Alfons XIII amb aquestes paraules: “Dios quiera que Su Majestad disfrute de este palacio por muchos siglos“. El rei borbó -que era una mica més llest que l’actual- li respongué: “Gracias Pich! Y que tú lo veas”.

- Durant la I Guerra Mundial (1914-1918), Catalunya es debatia per veure qui havia de guanyar la guerra: els alemanys o els aliats encapçalats per França. Un bon dia, en Pich deixà anar la seva lectura del clima polític del moment: “¡Barceloninos! Aquí ho hay bifias ni bofias (volia dir ni filias ni fobias); aquí todos somos hermafroditas (volia dir neutrals).

- Quan va ser alcalde de Barcelona, en Pich també fou un predicador de la bona gestió per sobre de tot. Però ho deia a la seva manera. Defensava un govern basat en la triple M: “ministración, ministración, ministración”. A més, en Pich volia ser un home ordenat. Sabia que abans de la M cal passar per la A. I en una de les seves primeres sessions com alcalde, reclamà començar per la A: Acienda.

- Dels discursos i parlaments en públic del Pich i Pon es recorden expressions de collita pròpia com: faig vida sedimentària; aquestes obres m’han costat un ou … de la cara; fa molta calor, estem en plena calígula; posar els peus sobre les is; presentar-se per la circumcisió de Barcelona; disfressar-se de radiador romà; referir-se a l’assajament sexual com una cosa molt lletja, etc.

I un dia saltà la sorpresa: en un diari sortí publicat un article signat per l’eminent personatge. El Be Negre estigué a l’alçada del moment i afrontà la novetat amb les següents paraules: “En Pich i Pon ja escriu articles. Aviat sabrà llegir-ne”.

Contra els que feien broma de la seva incultura i constants pífies, el Pich responia: “Jo no sé signar, però sé fer molts diners”. Un bon resum de la seva vida: potser la seva cultura no era gaire refinada, però sabia anar per feina. I políticament també era molt llest. A la pregunta de com es definia políticament, responia: “Jo faig com els taxis, duc el libre, a disposició de qui em contracti”.

Font: www.lagranjaberga.wordpress.com